SA RONDAYA D’ES BOCH
Axò era un rey que se volia casá y li digueran que hi havia una atlota molt etxerovida y molt trempada que seria bona per ell.
El rey tot d’una qu’heu va sebre sen aná á ca-seua y li digué:
– Bon dia; y are que feyas?
– Cuynava capamunts y capavalls.
El rey quedá un poch sorprés y li torná demaná:
– Y ta mare ahon es?
Á fé lo que li feren á vosa magestat quant era petit.
– Y ton pare?
A treure gent de ca-seua.
– Y es teu germá?
– Es meu germá és á cassá y deixa sa cassa morta y torna sa viva.
Mentres el rey estava estorat arriba sa mare.
Oh señor Rey! tan bones visites per ca-meua. Diga que vol de mi.
– Voldria me diguesseu que son capamunts y capavalls que cuyna sa vostra fiya, d’hon veniu are vos y heu fet lo que me feren á mi quant era petit, y ahon son es vostr’homo y es vostro fiy.
– Ja’u val, ja’u val. Axò l’hey deu havé dit sa meua fiya. Es capamunts y capavalls son es ciurons que quant bullan pujan y devallan, jo vench de dú á batiá un infant, perque som comare, es meu homo es á treure rebases y es meu fiy tengué una malaltia y esclatá en poys y are sen vá derrera una paret y mata tots es que pot y es que no mata son es que torna.
– Está molt bé digué el Rey; idó tú demá ja m’enviaras á n’es meu palau un pané de riayes.
– Quedará servit, respongué ella.
Quant el Rey no hi va essê arribá son pare y trobá sa mare que se llamentava de s’atreviment de sa seua fiya. Meèm com heu farás are per dú á n’el Rey un pané de riayes; Ja’u val; ja’u val!
– No tenguêu pó de rês. Mon pare, agafau es filats, anauvosnê á cassá y duysmê tots es aucells qu’agafarêu.
Son pare sen aná á cassá (allá se feya tot lo qu’ella deya) y torná s’horabaixa carregat de gorrions. Ella lligá una cama á un, plomá es cap á s’altre, á un li tayá sa coua, á s’altre li plomá sa panxa, á un altre s’esquena y quant en tengué un pané plê digué á son pare qu’el dugués á n’el Palau per cumplí s’orde d’el Rey.
El Rey el fé trabucá demunt una taula y ja’u crech que tot varen essê riayes. Llavó digué á son pare:
– Digau á sa vostra fiya qu’esta molt bé y que vat’aquí aquesta dotzena d’ous (y los hi donava esclafats á dins un olla) que los fassa cová á una lloca y que quant es polls ja serán náts que los me duga.
Ay! ay! aquesta fiya meua, pensava son pare, com heu fará are?. Pero ella quant va sebre s’encomanda del rey de lo mes fresca.
– Jau, mon pare, anau á moldre aquesta barcella d’ordi y quant será molt duysló á n’el rey y digaulí qu’el sembri y que quant será segadó es polls estarán pera picarló. Aixi heu va fé son pare y el rey quant heu sentí li digué qu’anás á veurêl p’es camí y fora des camí, ni vestida ni despuyada.
Son pare tot apurat digué a sa fiya lo que li havia dit el rey, y ella tan fresca, s’abrigá ab una xerxa de pescadó y se posá demunt un boch. Es boch comensá á corre y axuxi anava pes cami, axuxi per defóra.
El rey quant va veure que no la podía capturá la demaná per casá pero ab sa condició que no podía doná conseys ni remeys, y si’n donava sen aniria del palau.
Está bé digué ella, pero també ab sa condició que quant men vaja m’en tench de poré dú lo que mes m’agradará y estimaré.
El rey hey consentí y se casaren. Á ses noces hey comparagueren molts de cavallés de moltes bandes y mentres berenavan una ego d’un des cavallés va fé una pollina, y sa pollina se posà devall un cavall. Acabat es berená es cavallés trobaren sa pollina pero l’amo des cavall deya qu’era seua y no la volia doná a l’amo de s’ego que tenia com podreu comprende tota sa rahó y que sen aná â doná par a la reyna.
Vos no digueu rês, li digué la reyna, are el rey y aquell cavallé sen anirán á pasetjá, anau á tal cami per hon han de passá quant tornarán y just es mitx des cami feys fé un clot molt gros que casi no pugan passá. El rey vos demanará que feys y li heu de contestá que treys sardines y si vos diu res mes li contestareu axó y axó.
Aquell cavallé va fé lo que la reyna li havia dit; sucsehi qu’el rey li demaná que feya, qu’ell li contestá que treya sardines y qu’el rey digué:
– Com es posible d’un lloch tan sech treure sardines?
– Mes posible es d’un lloch tan sech treure sardines, li contestá es cavallé, qu’un cavall fassa pollines.
Axó es sa meua dona que vos ha donat aquest consey. Are mateix li vaig á di que sen vaja á ca-seua.
– Está molt bé li digué sa dona quant el sentí pero te deman que me dexes sopá ab tú abans d’anarmên.
El rey ley concedí y ella li posà dorm-y-só dins sa sopa. Quant el tengué ben adormit el fé posá dins un sach y ab un carretó el s’en dugué á ca-seua y el colgá demunt un jas de paya dalt es sostre.
El sen demá dematí quant el rey se despertá y se trobá tot revoltat de tereñines no sabia que li passava. Ella qu’estava devora ell li digué qu’havia cumplit ab sas condicions qu’havian posades abans de casarsé; que s’en havia anat á ca-seua y qu’el sen’via duyt á ell qu’era lo que mes estimava.
El rey li digue que podía fé tot lo que voldria, que donás tants de conseys y remeys com li aparegués y s’en anaren tots dos á n’es palau y sin no son morts son vius.
SA RATETA.
Axó era una ratêta qu’agranava sa carrera y va trobá un doberet y va di:
– ¿Qu’el tench dé fé?, qu’el tench de fé?……
Compraré vellanetes? Nó, qu’hauré de tirá ses cloveyêtes. ¿Compraré nouêtes? Nó, qu’hauré de tirá ses cloveyêtes. ¿Compraré metlêtes? Nó, qu’hauré de tirá sas cloveyêtes.
Comparé una colêta y me faré una casêta. Des tronxos en faré ses bigues, de ses fuyes mes grosses en faré ses parêts, de ses fuyes mes petites en faré ses mitjanades, y de ses fuyetes mes fines en faré un llitêt y llansolêts.
Axi heu va fé, y quant va tení sa casa llesta se posá á n’es balco. Amb axó va passá una guarda de xóts.
– Ratêta, et vóls casá amb mi? digueren molts.
– Si cantau bé.
– Bèèèè……..
– Passau, passau, que tota sa casèta me retjirau y á mi també.
– Va passá una guarda d’endiòts.
– Ratêta, et vols casá amb mi?.
– Si cantau bé.
– Piòp, piòp, piòp, piòp……
– Passau, passau, que tota sa casêta me retjirau y á mi també.
– Va passá una guarda de galls.
– Ratêta ¿et vols casá amb mi?
– Si cantau bé.
– Quet-que-requech, quet-que-requech,…….
– Passau, passau, que tota sa casêta me retjirau y á mi també.
Va passá una guarda de moxos grossos.
– Ratêta, ¿et vols casá amb mi?
– Si cantau bé.
Miau, miau, miau……..
– Passau, passau, que tota sa casêta me retjirau a á mi també.
Va passa una guarda de moxêts petits.
– Ratêta ¿et vols casá emb mi? digué un moxèt coix.
– Si cantau bé.
– Mièu, mièu, mièu……..
– Entrau, entrau, que totá sa casêta m’alegrau y á mi també.
Entraren es moxêts petits, y sa ratêta se va casá amb so moxêt coix.
Es sopá de ses nòces li va fé mal, y en sa nit sa ratêta va fé ses feynes dins es llit.
Es demati quant s’axecá s’en aná á rentá es llansòls á dins sa pica y no hey va trobá aygo.
Agafá es llansolêts y sèn aná á rentarlós á un saferetx, y hey va caure dedins.
Quant es moxèt hey va aná la trobá que casí se negava, y li digué:
– Ratêta ¿vols qu’et trega per una oreyêta?
– Nó, qu’em farás malêt.
– Ratèta, ¿vols qu’et trega per un peuèt?
– Nó, qu’em farás malêt.
Es moxêt l’agafá pèr sa couêta, y la va treure sense ferlí malêt. Sa ratêta se posá devall un ametlé per axugarsê. Era temps de mêtles y una mêtla li va caure demunt y li va xapá es morrêt.
Es moxêt s’en aná á cá un sabaté y li digué:
– Sabaté ¿me vòls doná seròl per afagi es morro á sa meua ratêta?
Diu:
– Si’m dones sêrres.
Es moxêt s’en aná á un porch:
– Porch, ¿me vols doná sêrres, sêrres daré á sabaté, sabaté me dará seròl per cura es morrêt á sa meua ratêta?
Diu:
– Si’m dones sagó.
S’en va aná á un forné:
– Forné, ¿me vols dá sagó, sagó donaré á porch, porch me donará sêrres, sêrres daré á sabaté, sabaté me dará seròl per curá es morrêt á sa meua ratêta?
Diu:
– Si’m donas farina.
S’en aná á un moliné:
– Moliné, ¿me vols doná farina, farina donaré á forné, forné me dará sagó, sagó donaré a porch, porch me donará sêrres, sêrres daré á sabaté, sabaté me dará seròl per curá es morrêt á sa meua ratêta?
Diu:
– Si’m dones blat.
S’en aná á un camp:
– Camp, ¿me vóls doná blat, blat donaré á moliné, moliné me dará farina, farina daré á forné, forné me dará sagó, sagó donaré á porch, porch me donará sêrres, sêrres daré á sabaté, sabaté me dará seròl per cura es morrêt á sa meua ratêta?
Diu:
– Si’m dones aygo.
S’en aná á un pou.
– Pou, ¿me vòls doná aygo, aygo donaré á camp, camp me dará blat, blat donaré á moliné, moliné me dará farina, farina daré á forné, forné me dará sagó, sagó donaré á porch, porch me dará sêrres, sêrres daré a sabaté, sabaté me dará seròl per curá es morrêt á sa meua ratêta?
Diu:
– Si’m dones corda.
Sen aná á un esparté.
– Esparté, ¿me vòls doná corda, corda donaré á pou, pou me dará aygo, aygo donaré á camp, camp me dará blat, blat daré a moliné, moliné me dará farina, farina daré á forné, forné me dará sagó, sagó donaré á porch, porch me darás sêrres, sêrres darê á sabaté, sabaté me dará seròl per curá es morêt á sa meua ratêta?
Diu:
– Nó; no t’en vuy doná.
Es moxêt s’en torná á sa ratêta y li va llepá es morêt, per veure si l’hey curaria, y quant va testá sa sanch y va veura qu’era tant bona, li agrada molt y se va menjá sa ratèta.
Y d’aqui vé qu’es moxos sa menjan ses ratêtes.
ES SACH DE MENTIDES.
Axó era un señó molt rich que tenia una fiya molt guapa, y á devant ca seua tenian un pí molt grôs que les tapava sa vista y era molt mal d’arrancá.
Aquell señó vá fe fé una crida diguent qu’aquell qu’arrancaria es pí se casaria amb sa seua fiya.
Un homo d’una vila veynada heu va sebre y se’n aná de cap á cá aquell señó y se’n dugué dos pans per passá es camí.
Camina, caminarás, trobá una serp, y sa serp li digué
– Ahon anau?
– Diu: Á tal punt, per axó y axó.
– Ydò m’heu de dá mitx pà, y vos anira milló.
– Jó no sé si es enfora ó si’s aprop; peró, jas; y li dona mitx pá.
Torná caminá, y camina, caminarás, trobá un retgiment de formigues, que li diguèren:
– ¿Ahon anau?
– Diu: Á tal punt, per axó y axó.
Ydó donaumós mitx pá, y vos anirá milló.
– Diu: Jó no sé si’s enfora ó si’s aprop, allá ahon vatx, pero jau………. já’u veurêm y los doná mitx pá.
Camina, caminarás, més envant trobá un falcó.
– ¿Ahon anau? li demaná es falcó.
– Diu: á tal punt, per axó y axó.
– Ydó donaumê mitx pá y vos’nirá milló.
– Jó no sé si’s enfora ó si’s aprop, y ja no més me queda un pá, pero jas, vat-ne’-t-aqui mitx.
Llavó arribá á ca aquell señó y demaná ses eynes per tayá es pí, y comensá á fé feyna.
Sa fiya d’aquell señó tenia una habilidat, y era que quant escopia á un tay ó xap, totduna quedava clós.
Y com aquell homo era vey y lletx, y aquella atlota no’l volia, anava á escopí á n’es tay de sa soca d’es pí, perque tornás quedá clós; pero sa serp li envestí, ella va fogi de pó y no pogué escopí, y s’abre aviat estigué tomát.
Pero llavó es señó li digué qu’alló encara no bastava; que si se volia casá amb sa seua fiya, li havia de triá trêcentes corteres de mestay, aquell matex vespre, y l’ondemá demati li havia de doná separades ses cent corteres de blát, ses cent de xéxa y ses cent d’ordi,
Aquell homo vêya que no era capás, pero va dí que si, y es retgiment de formigues li comparegué, y amb un instant l’hey tengué triat.
Pero es señó encare no li volgué doná sa fiya, y lí doná trétze galls y li digué que si es cap d’un añy y un dia encare les tenia, llavó já s’hi casaria.
Éll se’n aná amb sos trétze galls á ca-seua, y es cap d’un parey de setmanes hey va aná sa criada d’aquell señó y li digué si li volia vendre un gall.
Ell li digué que no’n tenia cap de venal; pero tant li vá pregá, qu’á la fí li digué que ni vendria un si volia quedá un vespre á sopá amb’ell.
Ella li digue que sí, y quant varen havê sopát li doná es gall y partí.
P’es cami li sortí aquell falcó qu’havia demanát mitx pá a n’aquell homo, y li prengué es gall y el torná á son amo.
Es cap d’un parey de mésos hey aná sa fiya d’aquell señó, pero desfressada perque no la conegués y li digué si volia vendre un gall.
S’homo li digué que mentres quedás a sopá amb’ell un vepre, sí. Ella hey va convení, y quant varen havê sopát li doná es gall y sa jove se’n aná; pero es falcó l’hey prengué p’es camí, y el torná á n’aquell homo.
Es cap de temps hey aná es mateix señó també desfressát y li demaná per comprarli un gall.
Éll li respongué que si mentres se dexás doná una bona atupada amb una camellá d’atipá carros.
Es señó digué que si, y se’n dugué es gall, pero amb s’esquêna ben calenta.
– ¡Oh! digué ella, ¡quina mentida més grossa!
– Diu: Ydó la pos á dins es sach.
Llavó se girà á nès señó y li anava á di:
– Y vostê
– Tapau es sach que ja está plê, li digué es señó totduna, sense dexarló acabá de conversá, perque no volia que sabéssen si s’havia dexát atupá.
Y llavó aquell homo se va casá amb aquella atlota tan rica y tan guapa.
Y si no son vius son morts; Y si no son morts son vius.
SA FONT DE XORRIGO
Quant es mòros y es cristians, les se duyan tant; qu’en veure aquets, galeòta de mòros, totduna li donavan encals, ò es móros á ses nóstres; succehí qu’á Xorrigo váren havê de mesté un pastó, y sa madóna digué á l’amo:
— Mira, Bièl. Trob que convendria, que’n sêbre qu’hey ha qualque barcada de mòros per vendre, t’en anásses á Ciutat á comprá un esclau que mos faria de pastó; y axí no més l’hauriam de mantení.
— Si, (digué l’amo), jo també havia pensat lo mateix.
— Axí heu farêm, ydó; per ventura jó t’hí acompañaré, y es mateix témps, podrêm aná á veure sa germana que fá tant de témps que mos ho diu.
Es cap de quinze dies, sabéren qu’havian fét prêsa d’una galeóta; enganxáren es carro de parey, y partíren daxo, daxo, cap á Ciutat. Arribáren; dexáren es carro á ca sa germana, que s’alegrá de sa visita, y llavó l’amo s’en aná á Cort, ahont trobá es móros, trists y pensatius, esperant sa sòrt que los tocaria, y mirant passá a sa gént. L’amo ‘n Bièl repará un jove guapo y ben format, de qui no llevá ja ets uys de demunt. Després d’havê fét tracto, y pagat sa cantidat convenguda, s’en dugué aquell móro; que desde llavó era ja es séu esclau.
Es vespre tornáren partí cap á Xorrigo y p’es camí deyan á s’esclau:
— A ca-nóstra estarás bé, perque ferás de pastó; y si ‘t pórtes cóm un hómo, será cóm si fosses á cateua.
— Si; (afegia sa madòna), noltros te tendrém com á fiy.
Es mòro no contestava, sòls demostrava tristó; y axó era pròpí d’un qu’es trobás axí còm éll.
Arribarén á Xorrigo; cadascú se posá á ses séues feynes y es pastó á cuydarsê de ses auveyes, Es temps pasava y es móro era tractat molt bé, sense faltarlí may rês.
Venguéren un parey d’añades molt dolentes, y com no plovía, no tenian géns d’aygo, perque llavónses no hey havía cap fònt còm ara. Es bestiá se moria de sêt, y l’amo ja estava del tot apurat. Un dia es móro li digué, mentres sopavan, parlant d’axó:
— ¿Qque pagariau, tení una fònt, que cada dia vos sortís més aygo que no’n cap á dins s’aujub gran d’aqui defóra?.
— Molt.
— ¿Y qu’em donariau si jó la vos trobás?.
— Tira, déxa aná axó; qu’es volê fé fé tarónges á una figuera.
— ¡De que! Vos digau qu’en donariau, si la trobás á dins sa possesió.
— Lo que volguésses.
— Ydó, si’m prometêu sa llibertat, jó vos daré aygo, p’es bestiá, per sa possesió y per ses altres veynades.
— ¿Ja’u sabs cért?
— Ben cért; pero príme m’heu de prometre, que totduna que tendrêu aygo me dareu llecéncia per anarmên.
— Es dia que tú’m trobarás una fònt axi com dius, jó’t daré totduna sa llibertat.
— ¿M’ho prometeu?.
— Si; t’ho promêt.
— Ydó, veniu amb mi.
L’amo prengué una llentèrna, y es móro un picó, y sortiren tot dos deses cases, anantsên á dins un comellá fondo qu’hey ha á sa possesió.
Quant váren essê á baix d’una peña molt alta, s’esclau comensá á picá, á una encletxa ahont parexia que ja havian comensat á foradá; quant va havê picat una bòna etona, cayguê un tròs de ròca y envestí un roy d’aygo mes gròs qu’una cama, que pegá á demunt l’amo, que feya llum dret allá devant, y el batiá de dalt á baix. Valga qu’era s’estiu. Llavó tot estorat dígué á N’Amet.
— May m’ho hauria pensat; tú ets el reverént dimòni.
— Lo promês sia atês; (contestá s’esclau), ara ja m’en puch aná á caméua.
— Tira, dexêu aná. Tú estás tan bé.
— Maldament; no ténch rês que dí de vos ni de sa madóna, peró m’en vuy aná. Lo promês sia atês.
— Jo vuy fé temps, per veure si s’aygo sortirá sempre; per ventura demá, ja no retjará.
— Si d’aqui vuyt dias no surt aygo, jo seguiré essènt esclau, pero si’n surt, vuy sa llibertat.
— Ja está fét, (digué l’amo).
Passaren es vuyt dies y s’aygo sortia amb tanta abundancia ó més qu’es primé dia, pero l’amo no volía doná sa llibertat, passantlo amb paraules y escuses, diguentli que may li faltaria rês; fins qu’es mòro ja mitx enfadat li digué:
— Si no’m donau llecéncia per anarmên, jó vos promêt, y amb promesa més segura que sa vòstra, que vos aturaré s’aygo y no la tornarêu trobá pús.
— Tú no ets capás. Sa fònt ja ningú l’atura.
— Ara hey veurêm.
— Jó no’u sé, si heu veurêm.
— L’amo’n Bièl; qualque dia vos penadireu de lo qu’heu fét.
Un més després tenian sa siguent convérsa, es móro y una pastora d’una possesió veynada, qu’havia anat á beure á sa fònt, y amb qui es móro ja havia parlat altres vagades.
— T’hé vista de demunt aquell turó, (deya s’sclau), y he vengut á despedirmê de tú, perqu’anit ténch resólt es fogí, sens falta. No heu caygues á dí á ningú.
— ¿Y perque, Amet?.
— L’amo me prometé que si li trobava una fònt me daria sa llibertat; vat’aqui sa fònt, y ara no la’n vól doná.
— Ja la’t donará qualque dia.
— Ja ha témps que’m diu que nó, y anit, no pás pús, ténch de fogí; peró, abans, vénch á aturá s’aygo, perque l’amo m’ha fét una mala passada.
— Téns rahó que la t’ha fetá, peró, jó’t deman un favó; y es, que si la tapes al ménos m’en déxis un ratjet per podê beure jó s’estiu, que per aqui fa tanta caló.
— Per petit que sia, Amet, Féu per jó.
— Me sab greu per l’amo, peró el dexaré sòls per tú; quant veurás l’amo digali perqu’he fuyt; y que vaja alèrta á sa séua péll, que si un dia tench ocasió, l’em pagará.
— Déxa’l aná.
— Es que s’ho mereix.
— Es veritat, peró, no sies axí.
N’Amet vá esbarriá sa fònt, y se despedí de sa pastora, que li dá ses gracies p’es ratjet d’aygo, que per ella havia dexat,
Aquella matexa nit, fogí sense que ningú s’en temés; y quant l’amo va aná á cercá sa fònt, sóls va podê apagá sa sêt, qu’amb so cansament y sa rabiada havia aplagada. Molt s’en penadí de no haverlí concedit lo que volia, y encara corregué á Ciutat per veure si’l trobaria, peró va essê en vá; perque ja havia prês aygo y era mes lluñy de Mallorca que el doble de sa possesió á Ciutat.
Tot enfedat s’en torná á ses cases, y debades picá sa peña y cerca s’aygo, s’hagué de contentá amb so ratjêt, que gracies á sa pastora, havia dexat es mòro.
No hay comentarios:
Publicar un comentario