ANTONI M.ª ALCOVER PRE.

LA PERSONALIDAT LLINGÜISTICA DE MALLORCA

 

Qui promet en deute’s met, deya Na Plaer-de-ma-vida del famós Tirant lo Blanch (llibre de cavalleríes, escrit originariament en valenciá, d’En Joanot Martorell, del segle XV). Vaig promete esclovellar aquest tema demunt LA VANGUARDIA BALEAR,  i ara mateix vull comensar a ferho. Tocaré si Deu ho vol, una partida de punts, tots els que pertocarán.

 

I

Un poc d’examen de conciéncia

 

¿Puc parlarne jo de la Personalidat llingüistica de Mallorca? ¿L’he defensada sempre o just ara per lo que m’han fet a Barcelona? N’hi ha que m’han acusat d’això: que una partida d’anys per mi tot era Catalunya, que m’era fet catala, oblidantme de Mallorca i del mallorquí, i que ara he mudat de cantet per lo que m’ha succeit a l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona. Vegem si tal acusació té cap fonament de veritat.

 

L’amor a la llengo nostra i l’ardor d’escriurehi brollá dins mon cor a impugnes d’un amic coral i company d’estudis an el seminari, l’actual Reveredíssim Sr. Bisbe de Lleyda. Aviat me vaig fer coneixement de D. Bartomeu Ferrá, D. tomás Fortesa, lo M. I. Mossen Miquel Costa i Llobera, seglar encara, D. Pere d’A. Penya i els altres escriptors mallorquinistes, essent don Tomás Fortesa el que tot d’una vaig tractar més, fins que se morí l’any 1898, al cel sía ell i tots los morts.

 

Casi tots aquells escriptors, que jo tenía per Mestres, estaven en la convicció de que el mallorquí i el catalá eran la mateixa llengo ab lleugeres diferències, i el qui ho sostenía ab raons incontrastables era D. Tomás Fortesa, el cual després d’haver obtengut an el Certamen Literari de Fires i Festes de 1881 el premi que Sa Magestat lo Rey d’Espanya D. Anfós XII doná per una Gramática Mallorquina, quant l’any 1890, l’Excma. Diputació deBalears acordá estamparlehi, ellmateix lo posa per títol no Gramática Mallorquina, sinó Gramática de la Lengua Catalana, i ab aquest títol l’estampá la nostra Diputació Provinvial i fa anys que corre ab tal nom dins el mon cientific. Devers l’any 1880 doná el Mestre Fortesa una conferència a la Sociedat Arqueològica Luliana, que publicá l’any 1886 demunt lo Museo Balear, baix del títol de Observaciones sobre la lengua materna, demostrant fins a la derrera evidència, sostenint fins a les estrelles que la nostra llengo materna, la mallorquina, era la matixa llengo que parlen Catalunya i el Reyne de Valencia, la llengo dels Borrells i Beranguers de Barcelona, del Rey En Jaime, d’En Bernat Metge, de St. Vicens Ferrer, de N’Ausies March, del Bt. Ramón Llull. ¿I podía tal volta dir un altra cosa don Tomas Fortesa? ¿Pot cap gramàtic formal, cap filóleg que meresca tal nom, desconèixer que el mallorquí és catalá pur, el catalá més pur que’s parla baix de la capa de Deu? Això sols ho pot desconèixer l’ignorancia i negarho l’obstinació més estúpida.

 

Concep perfectament que un no estiga gens p’els catalans, que li sien antipatics, que no elze puga veure ab ulls que tenga, que no se vulga deixar comandar ni influir de tal gent. Això es questió de simpatíes i antipetíes, questió de gust; i els gusts i les simpatíes i antipatíes son sentiments del cor, no raciocinis, i per lo mateix es molt exposat i compromès subjectarlos a la rasadora de la raó, tractantse de coses opinables, que l’Autoridat llegítima no mos impòs. De manera que jo no condán ni he condamnat may les antipetíes que negú puga sentir per Catalunya ni p’el catalá. Lo que si condán, lo que si rebrotx, és que negú negui que el mallorquí sia catalá, que lo que’s parla a les Balears i an el Reyne de València (s’entén la part no aragonesa de tal Reyne), siga la mateixa llengo que’s parla a Catalunya.

 

¿Que diríeu a un andalús, a un aragonés, a un cubá, a un argentí que escrigués una gramática o un diccionari de la deua llengo, i allá s’encapirronás en no dirli Gramática o diccionario de la lengua Castellana, la llengo que’s parla en aquelles regions, sino Gramática o Diccionario de la lengua andaluza, aragonesa, cubana, argentina? Dirieu que tal gramátic o lexicograf és un beroy, un aubercoc, que pateix de la casa de St. Pere, que sap tant de gramática i lexicografía com s’ase d’ensafranar, que no ha menjat espiciat may.

 

De manera que això d’anomenar catalana la nostra llengo no és res que jo m’haja tret del carabassot en moments d’exaltació catalanófia, que tants i tants a Mallorca m’han atribuida com un estat normal de la meua còrpora.

 

No, això d’anomenar catalana la llengo mallorquina no és cap invenció meua; m’ensenyà de dirho aquell homo meritíssim per tants de conceptes, D. Tomás Fortesa, un dels filòlegs mes il·lustres i egregis que may haja tenguts, no Mallorca ni Catalunya, sino tota l’Espanya. ¿Quin filòleg castellá li pot fer ombra a D. Tomás? ¡A veure qui és capaç de citarme’n cap, que deix darrera ni el safalc!

 

            De manera que per aquest vent fas ara el mateix cantet que feya vint anys enderrera, abans d’esser anat a Barcelona i per Catalunya a predicar l’Obra del Diccionari, abans d’esserme fet català, com n’hi ha que diuen.

 

            Precisament quant l’any 1898. poc després d’esser entrat a la Cúria Eglesiástica come Vicari General de l’inobidable Bisbe Rdm. Dr. Campins i Barceló, l’Excm. Sr. D. Jusep Socies i Gradolí, President a les hores de la Diputació de Balears, me comaná i confiá que acabás la Gramática de Tomás Fortesa, ja li vaig dir que, per ferho, m’era necessari recórrer tot Catalunya i lo Reyne de Valencia per estudiarhi l’estat actual de la nostra llengo en aquelles regions tan convençut estava ja llavó de que lo  balear, lo catalá, i lo valenciá eren la mateixa llengo, la llengo catalana, que la poden anomar com vulguen, pero que –fort i no’t mogues- hi ha que reconèixer i confesar que és la mateixa llengo, la llengo catalana. I que no s’escadalisin els postres mallorquins catalanistes de que diga aquí llengo  i no llengua. Llengua es la forma més general dins lo Reyne de Valencia i dins Catalunya occidental (mitra provincia de Tarragona, de l’Argentera enllá, i tota la provincia de Lleyda). En canvi dins les provincias de Barcelona i Girona ès més usual dir Llenga que no Llengua. Un gramatic de tanta talla com lo Rt. P. Jaime Novell, S. J. dins totes les les seues obres diu sempre llenga i no llengua. Llengo és la forma exclusiva de les Balears, i s’usa dins tota la Provença, pronunciant lengo. Si, lo gran Frederic Mistral dins sos incomparables poemas Mireio, Calendau, Netro i totes les altres obres may emprá altra forma que llengo, per això jo reivindic come forma absolutament llegítima la de les Balears, llengo, per més que se’n escarrufin cert mallorquins catalanistas, que pretenen de cames primes i van massa enrera de cualcador per pretenirhi.

 

            I ¿com demostr jo que el mallorquí es catalá pur? ¿Com? Defiant, com defiy, tots els qui ho neguen, a que me citin cap forma de llenguatge, cap aplec de formes llingüístiques, vertaderament catalanes, no acastellanades ni afrancesades, que s’usin a Catalunya i no a Mallorca i que bastin per fer del catalá una llengo diferent del mallorquí. A Catalunya s’usen, si, formes de llenguatge que no s’usen a Mallorca, que basten per constituir una modalitat llingüística, una varietat llingüística, dins la llengo catalana, diferent de la modalidad llingüística, pròpia azul i característica de Mallorca, que és una de les set modalitats o variedats principals que presenta avui la nostra llengo, la llengo del Rey en Jaime, del Bt. Ramón i de St. Vicent Ferrer, és a dir, l’alguerés (d’Alguer de Sardenya, Italia), el Catalá de França (Rosselló), Vallespir, Conflent, Cerdanya, Capcir) el catalá oriental (provincia de Girona), el catala central (Barcelona i la seua provincia i la banda oriental de la prov. de Tarragona), catalá occidental (prov. De Lleyda, Andorra i la banda occidental de la prov. de Tarragona), catalá de València o Valenciá (prov. de Castelló de la Plana, València i Alacant, fora la pelleringada aragonesa i murciana d’aqueixes provincies, que ès poca cosa ferm), i catalá balear, o sía mallorquí, menorquí i eyvissenc, (a Mallorca deym Ervissa, però allá diuen Eyvissa).

 

            Aqueixes set modalitats, absolutament autònomes i independents entre sí i tites ab els mateys drets i categoría literaria, que sostenc jo i defens contra en Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans, constituyesen la Llengua Catalana, I sempre que dic jo llengua catalana desde l’any 1898, que vais surtir al mitxper primera volta a parlar de tal llengo i a defensarla, s’ha d’entendre que vull dir això i no altra cosa; an aqueixa llengo, entesa Aixa, me referesc sempre i no a la modalitat de Barcelona ni a cap altra que’s parli a Catalunya. No, may he pretengut subjectar Mallorca a Catalunya llingüisticament; may he volgut esclavisar ni endogalar el mallorquí an el Barcelona, el nostro parlar an el parlar de Barcelona ni de cap altre endret de Catalunya. En tants i tants de discursos com he fets a Barcelona i de cap a cap de Catalunya, may per may he disimuladse ni amagades les formes de llenguatge, pròpies i característiques de Mallorca. Sempre he parlat en mallorquí, may he dit, per exemple, jo penso, jo camino, jo torn, sino, jo pens, jo camin, jo torn, ¿Podem dir lo mateix els altres mallorquins que caplleven per Barcelona? No crec que siguen gayre els qui ho pugin dir.

 

            De manera que a Catalunya may he amagada la meua condició de mallorquí an el parlar; may per may he disimulada la pronúncia mallorquina ni la morfología mallorquina ni la sintaxis mallorquina;  may per may m’en som empegueit ni avergonyt, sino que les he defensades sempre come les més llegítimes de tota la llengua catalana, la del Rey En Jaime, del Bt. Ramón i de St. Vicens Ferrer.

 

            Per lo mateix, la selvatge i brossenca indignat ab que han procedit conta mi els de l’Institut d’Estudis Catalans (el primer de tots, En Puig i Cadafalch), no m’han fet mudar absolutament de cantet respecte del nom que don a la nostra llengo, tota vegada que l’anomén ara lo mateix que fa vint anys.

 

            Així es que per aquest vent res tenc que rectificar. Pero ¿es lo mateix en les altres coses de l’Obra del Diccionari?

 

            Això veurem, si Deu ho-vol, dins els articles sucessius.

 

 

Antoni M.ª Alcover Pre.

 

 

LA VANDUARDIA BALEAR – 18 ENERO 1919 – N.º 247