BALADAS MALLORQUINAS

DOS PALABRAS AL LECTOR ESTAS doce bellísimas concepciones, delicadas hojas del lemosino laurel, hijas son de una fantasía verdaderamente poética: más alemanas que nacionales no engañan al lector, regalándole el oído con la artificiosa música del lenguaje, más le impresionan en cambio agradablemente sorprendiendo su imaginación con el osado vuelo del pensamiento. Desnudas de la pompa oriental que por la humilde sencillez, hija de su escuela, no trocarían, carecerán de magia para adormecerle entre sonidos armoniosos, pero no para ensimismarle entre conceptos vagos, y tanto mas interesantes, cuanto más consiga la mente desentrañarlos. Páginas son de gran valor que, ocultando sin visible artificio muchas de sus bellezas bajo su sencillez, es como las veo prestarse á repetidas lecturas, á guisa de vírgenes candorosas que ofreciéndose modestamente á las primeras miradas de sus futuros adoradores, tímidas ante ellos, no sospechan que los dejarían cautivados si desplegaran de una vez toda la copia de sus gracias, y por esto las dejan veladas por su natural modestia; mas sorprendidas estas gracias una por una a medida que se vuelven á mirar las que las atesoran, acaban por dispertar vivas simpatías hasta en los corazones que en un principio se mostraron mas indiferentes. Tal es el juicio que de estas baladas formé después de leídas repetidas veces, y no pude consentir entonces que las dulces emociones que les debí quedasen únicamente reservadas para un cortísimo número de los que por sus estudios, sentimientos y gusto pueden apreciar el valor de tan bellas concepciones. Escritas en un idioma que los vaivenes de los tiempos arrojaron del alto puesto que ocupaba, reservado á las lenguas nacionales para dejarlo olvidado en unos pocos pueblos de la España como dialecto provincial, no tenian representación alguna en el mundo literario por mas que sus condiciones las hiciesen dignas de ocupar en él un distinguido lugar. Darles la cédula de entrada fué el único objeto que me propuse al emprender su traducción, y vertidas ahora al castellano, me deberán siquiera la posibilidad de obtener los nuevos y merecidos aplausos que les aguardan, ya que yo les debí unos momentos de verdadero goce. Lo qué no puedo menos de sentir es lo que forzosamente hayan tenido que perder en la versión, toda vez que le es imposible al traductor convertirse en un espejo fiel que reproduzca los bellos contornos que tiene delante, sin dejar desapercibida, no ya una sola de sus bellezas, mas ni siquiera uno solo de los lunares que les dan gracia. Es una verdad incontestable que en toda traducción la suma fidelidad es una infidelidad extrema: esta máxima, pues, lomé por norma, y asido á ella procuré traducir los pensamientos mas bien que las palabras, de modo que si al confrontarse mis traducciones verso por verso con sus originales, se llega á encontrar una diferencia notable, no será esta muy digna de tomarse en cuenta, siempre que la lectura de la traducción despierte unas mismas impresiones en el que cocozca el original, le grave unos mismos recuerdos, y hasta le deje el resabio de un mismísimo gusto sin sorprenderle con nada nuevo que desconociese ni hacerle echar de menos nada de lo que ya conocía y estaba tal vez aguardando. Estas son las únicas condiciones que he procurado llenar: si lo hubiese conseguido, en cuanto lo permita la distinta índole de los dos idiomas, me felicitaría gozoso por haber logrado entrelazar en la corona de la musa castellana unas bellísimas flores que aprecio tanto mas, cuanto que tienen de común conmigo el haber sido mecidao por unas mismas auras. JOSÉ FRANCISCO VICH SUSURROS DE LAS AURAS MALLORQUÍNAS. I ¿Ahónt va sa pajeseta? ¿Ahónt va-tan dematí ? Jo m'en vaig á cohir rosas, qu'un ramell ne de cohir. ¿Qué mes rosas que sas teuas? ¿quin ramell vóls mes garrid? Sas rosas qu'á mi m'agradan son sas rosas d'es jardi. Oh! no hi vajas, pajeseta, qu'encara es molt dematí. Fan mes bò plens de roada es rosérs qu'están florids. ¿No sabs tú que sas pensellas fins mes tard no s'han d'obrir? Sas rosas mes acopadas es colors ténen mes vius. Oh! no hi vajas, pajeseta, si es per tú qu'han de servir. Ó serán per mí sas rosas, ó serán per qui jo'stim. Deu t'en guard que succeyesca, Deu t'en guard d'aquest perill. S'estimad allá m'espéra y éll ne cuy devora mí. Oh! no hi vajas, pajeseta, conversem un poc aquí. S'estimad em reñaria si fés falta en es jardí. ¿Qu'has de fer d'aquestas rosas de que mòstras tal desitg? . En teng d'anar carregada en es ball d'aquesta nit. Oh! no hi vajas, pajeseta, per la Verge t'ho suplic. Pero res ella s'escolta y segueix es seu camí. ¿Per qui tocan sas campanas amb un sò tan llarg y trist? Tocan trêts per una jova que flors anava á cohir. ¿Per qui plòran sas fradrinas? ¿per qui plòran es fradrins? Ploran tots sa pajeseta que ha picada un escorpí. Si es axí, ¿per quina causa no van tots de dòl vestids? Es que tots aquí venían en es ball d'aquesta nit. ¿Y cóm es qu'es seu baúl vermeyetja vist d'aquí? Es qu'el.tapan tot sas rosas qu'ha cohid vuy demati. II Recolsada à sa finestra, que dona enfront d'es cami, tota sola guaita y plora sa Contessa de Vallric. Bé té que plorar cuant pensa qu'encesa guerra civil de dòl vesteix sas personas, y de sang réga's pais. Cada dia heyà batallas, heyà incendis cada nit, y es Conte es homo que sempre cerca es lloc de mes perill. Però encara major pena està covant dins son pit: Un mes fa que ni noticias d’un fill que s’en va aná ¡Y era s'únic que tenia! l'estimava amb un etcis, que cent añs de purgatòri Per ell haguera sufrid. Un dia sabé son pare que á pesar de s'odi antig festetjava sa jermana d'un cap de s'altre partid; Y, ple de rabia, paraulas molt amargas li va dir, l'enjegà des seu castell, fins y tot el malehí. Sa Contessa en và plorava, ell en và's mostra summis: de bronzo era's cor des Conte, de bronzo era y no cedí. Es fill abrassà sa mara, desesperad va partier: ningú de'ell n'ha duitas novas, Ningú diu que l'haja vist. Mentras tant que sa Contessa llamenta sucés tan trist de sas tropas victoriosas sent sa bulla y es trapitj. Ets uis plorosos s'axuga, qu'ha de rebre son marit, y, més qu'esserhó, temia mostrarli qu'era infelis. Cuant tots dos plegads estavan, y éll anava á referir sa batalla qu'ha guañada, entra un page que li diu: Señor Conte, qu'hem de fer ¿des prisioners que tenim? Cap de Deu ¡quina pregunta! ¿sabeu cuants son? Trenta cinc. cercau trenta cinc ausinas y cercaulas ran d'es cami, anau allà'ont venen còrdas, y compraune trenta cinc. Y mentras tan qu'axò deya tira en terra uns cuants florins: no's es page qui'ls aplega, qui'ls aplega's es bochí. Sa Contessa tremolava, y girantse molt humil digué: Perdonaulos, Conte; per amor des nostro fill. ¿Sabeu, señora, qu'à Jùdas no'l perdona Jesucrist? sa sòrt de Jùdas espera a tots es meus inimigs. Des cap d'unas cuantas horas, y un pòc entrada sa nit, amb so Conte y sa Contessa sopavan es seus amigs. Un dells estorad esclama: ¡gust de sang deixa aquest vi! ets altres d'axò s'espantan, es Conte d'axò s'en riu. Pero axuxí veu q'un jove se'n entra sensa permis davés sa taula s'acòsta, y señas li fa amb so dit. Amb sa cara tota blava, escabeyad, mal vestid, no creg qu'el pogués coneixe ni sa mara qu'el parí. Callava com una estatua, amb sa ma duya un vencis, y per tot es còll mostrava, señals de que ja ha servid. Devant aquella figura ja totom s'estremordí: ningú tastar res gosava, ningú tenia apetit. Esglayada sa Contessa totduna perdé es sentids, y tremolant també es Conte cridá: ¿qué cercas aquí? Qu'em compreu aquest dogal, que ja mes no'l necessit, y en tendreu si altra vegada feis penjar un altre fill. III Ey havia un gran señor qu'habitaba es seu eastell, y á la vila no llùny d'ell ey vivia un llaurador. Una filla aquest tenia blanca y róssa, jova y bella: es señor perdud per ella s'abrasava nit y dia; Pues per tot aquell contoran no se tròba cap fadrína que tenga cara mes fina, ni qu'amb mes graci s'adorn. Cada volta que ell la veya son amor li ponderava, y ella totduna es tornava com la grana de vermeya. Y si li diu que l'adora, y davés ella s'acosta, no reb may altra resposta, vos sou Conte y jo pastora. Pues per tú pastó 'm faré, de grandesas ja’stig fart. Ay Conté, qu'eu vengud tard, un altre es meu cor ja té. Es Conté fòra de sí s'amagá dins un torrent, y cuant ja no passá gent se plantá es mitg des camí. Poc después veu compareixe un jove que s’en venia; era es jove qu'ell volia, es rencor ley féu coneixe. Mira, li diu, tu'm fas nosa, o tú'm matas ó jo't mat: un des dos d'aquest combat en jeurá devall sa llosa. Y s'espasa li ofereix qu'ell no vòl de cap manera; pero's Conte es desespera y amb sa daga 1'envesteix. Es combat acaba pronte, aquell jove dona un crit, perqu'es tem que dins es pit li afica sa daga es Conte: Y antes de caure en es fang, sa sang que li ratja empàra, y an es Conte per sa cara tirá un glop d' aquella sang. Es Conté la se fa neta en sas aygos d'es torrent, y an es mort el du rebent a'nterrar dins una pleta. Tres ò cuatre nits después s'en entra á ca sa pastora, qu'es seu estimad añora, y res sap de aquell sucés; Y com la veu tota sòla, y com la veu tan hermosa, y com la veu desdeñosa, s'enardeix, es céga,es vòla, l'agafa per sa ma blanca, dins un cuarto la se'n du, y amb cor tan ardent com dú sa porta des cuarto tanca. Estimad meu, ajudem, sa pobre pastora crida, y cau totduna'smortida, y de cuant passa no's tem. No's tem qu'un fatasma blanc sen entra y as Conte mira, y amb mà tota d'òs li tira per sa cara un glop de sang. No's tem que storad y fred es Conte fuig al moment, y corre an aquell torrent com un céro mort de sed. Pero'n và's rentá sa cara, en va fonc es seu trabay: londemà dins un mirày tacada la's vêu encara. Dins un cuarto se tancá, y á las foscas, y tot sol, ni una finestra obrir vol, ni un des pages deixa entrá. Y cuant es ja bé denit an es torrent s'en devalla, y es renta, y es renta, y calla, y s'en torna an es seu llit. Y cuand ja qu'es auba creu sols obri una retxilléra, devant un miray espera, y sa sang encara veu. Y axó passa cada dia, y tots diuen que s'amor ha causad an es señor una'straña malaltía. Y de sèt añys per espay cada nit se cara es renta, y cad'auba li presenta aquella taca es miray. IV Espòs meu, tu qui m'estimas en s'ardor que jò t'estim, ¿per qué ets uys te llagrimetjan? ¿per qué vas tan pensatiu? Per esser tots dos ditxosos lluñ del mon tots dos vivim: Si som jò sa teua gloria, ¿per qué 't veitg tan afligid? ¿Si es ver qu'ets sa meua gloria? ¿per qué te alluñas de mí? ¿per qué t'en vas tota sola a plorar devòra es riu? ¿M'has vista tu que plorava? no'n fassas cas, no; jò'stig devora tu tan contenta, jo som en tu tan felis. ¿En dius tú que, ets venturosa, y ploras mentras m'ho dius? ¡Espós meu, si tu sabéssas lo que tant me fa patí! ¡Si sabéssas quina pena té es meu cor tan oprimid! Un añy fa que mos casárem. E1 fará demá matí. Cuant sortiam de 1'iglesia ple de goig sentía espit, y topáren una veya asseguda en es camí totom diu qu'es una bruxa que te pacte en s'inimig, y s'acostá y á s'oreya axó no mes en va dir: «Abans de qu'es el sòl se ponga conta sas flòrs des jardí.» ¿Y cuántas flors ey trobares? Trescentas xexanta cinc. Cada dia els he contadas y em tremolavan es dits, y una flor, se mes hermosa, em faltava cada pic. ¿No sabs tu qu'heyá un astroleg, que fa molt de temps que viu dins una torre esfondrada ¿D'aquell castell tan antig? Cuant sortiam de 1'iglesia s'acostá devora mí, y amb una veu molt profunda em donà aquest sòl avis. «Contarás bé ses estrellas en punto de mitja nit,» ¿Y cuántas estrellas véres? trescentas xexanta cinc. Cada vespre els he contadas, plorant casi com un nin, y s'estrella mes hermosa em mancava cada pic. Mira el cèl que está de negre, mira'1 que demá matí no tendrá ja cap estrella. ni cap flor tendrá's jardí. V Cuant es mitja nit en punt, y ses buscas d'es rellotje, com á jermanas parugas, s'arramban lo mes que pòden: tocan dotze campanadas que dins sas tombas retrónan. Y a'n es morts els-a despertan mentras tant qu'es vius s'adormen, heyá llòsas que tremólan, heyá llòsas que no's mouen, heyá sombras que s'axecan y es cementèri revoltan, com a processó de monjos qu'en contemplació devota s'hora baixa fan els passos, y es claustro en silenci rodan. Una mara desdichada anava á plorar sa filla y á sèura demunt sa fossa. S'amor qu'en son pit conserva li dona coratje y forsa, y no té pò de sa fosca ni de quedar tota sola: perque á mitja nit en punt dotse campanadas tocan, y un suspir sent com un èco des suspirs que ella renova. Y encara que res mes sénta d'aquell poquet s’aconhorta y antes que s’en vaja dóna cent besadas á sa llosa. Una nit, però, molt fosca aquella mara allá's troba mes que ses altras vegadas plorosa, afligida y groga. Aquell suspir noli basta, no li basta estar defòra parlant amb sa seua filla sensa qu'ella li responga. Y li diú: Filleta meua, ¿per quê no'm dius cualque cosa? ¿per quê'mplañs una paraula y aquest trist consòl em robas? respònmé, que som ta mara, qu’un añ just fa vuy que't plòra, y densá que tu li faltas sa vida que té li sobra axó plorant repetia. Y una veu sentí llevònses. com per derrera sa grasa es sént sa veu d'una monja. ¡Ay mará, mará estimada! ¿per quê veniu tota sola? ¿quê s'ha fet es qui m'havia donat d'amor tantas pròvas? ¿per quê s'última no'm dóna? ¿per quê cada nit no posa Un raméll de flors y murta d'es meu sépulcre á sas portas? ¿per quê no vos acompaña? ¿per quê aquí ja may s'acosta, y aloménos sentiría es suspir qu'eus aconsola? Filleta, filleta dolsa, d'éll no'n vulgas sebre novas: ¿si aquí tens ta pobra mara, tots ets altres qué t'importan? ¿Quê m'importan, deis? ¡ay trista! ¿es posible que tan pronta m'olvid s'ingrant, y qu'un altra de un cor qu'era meu disponga? No penses amb éll filleta; en aquest moment tal volta, per sa primera vegada, abrássa á sa seua esposa. Anau, no torneu ma mará, no m'estigueu pus devora; es meu suspir vuy acaba, ara ja del tot som morta. VI Com s'argelaga florida que s'estufa á s'uy des sòl, y pareix qu'entre sas matas ressalta vestida d'or. Axí n'era s'hermosura d'un ninet que dava goig, d'un ninet que de sa mara alegría era y consol. Sa mara un dia el va pèrde a sa vorera d'un bosc, cuant per demunt sas muntañas, comensava á guaytà's sòl. Es ninet totduna plòra: pero prest axuga's plòrs, y camina, y may s'atura p'es camí que veu mes prop. Ymentras tant que fa via, sena may pendre repòs, sent es bel de sas auveyas, Sent es cant d'es rossiñols. Mira es camp que tot verdetja, y el veu brufat á radols de floretas molt garridas que li roban es seu cor. Ja 'n el mon res li fa falta: cuant allà té tantas flors no es estrañy qu'olvid sa mara, ni qu'olvid sa seua sort. Tant sòls floretas desitja, amb ellas pensa tan sòls, y mentras passa en replega, En replega sas que pòd. Veu después lloir en térra, com crestay ferid d'es sòl, una cosa que l'encanta y un florí li assembla d'or. El cuy tot ple d'alegría, dins sa ma l'estreñy ben fòrt, y camina, y may s'atura, y un torrent troba llevó. Goijós se mira dins s'aygo, y tan prest com passa es pont aquells camps ja no verdetjan, Ja no hi cantan rossiñols. Mes amunt tres veyas troba, tres veyas que li fan pò, que li surtan al encuentra y si acostan á poc poc. Una va de peus descalsa, y d'enagos no'n du tròs; a s'altra qu'es contrafeta li tremola tot es còs. S'altra que va mes enrera, abrigada amb un llansòl, té's dits que d'aubóns pareixen y se cara assembla d'os. Amb ell se n'aplegan duas, el saludan, y am bun vòl una li prén sas floretas, s'altra li roba's trésor. Es ninet á plorà's pòsa, sen devalla per un ròst, y camina, y may s'atura, y sas alas sent d'un còrp. Un monastir descubreixen y ell pregunta: ¿qu'es allò?= y sas veyas li responen: mira, nin, es sòl qu'es pòn. ¿No sentiu uns còps d'axada? ¿qué son, jermana, aquets còps? respon se veya: Es un monjo que per tomba cava un clòt. ¿No sentiu unas esquéllas que tenen molt trist es sò? respon s'altra: Son campanas qu' allá baix tòcan de mort. Y s'altra que sempre calla y derrera anava un pòc, s'acosta'n es nin, el besa, y li diu: Es sòl ja's pòst. VII Magnífica es sa colcada qu’acompaña se novia des castell de Roca-freda a s'iglesia de la vila. Cavallers, y hermosas damas cubèrtas de joyas ricas, pages amb ricas llibrèas, cambréras tôt enllestidas. Es juglars que cantan glòsas van devant, y entr'ells s'afican ets atlòts amb cañas verdes y amb ramells de flors sas ninas. Cent atxas de vent encesas fan llum á sa comitiva, perqu'abans de trencar s'auba des castell era sortida. Y passant per boscs espessos assemblan de lluñy espiras que s'encénen y s'apagan per entre matas y ausinas. Es noví n'está tot gloria a's costad de sa qu'estima mes qu'es còr que li batega, mes qu'ets uys emb que la mira. Perqu’es pura com un angel segons sa fama eu publica: y es nobble com una reina, y es còm un sòl de garrida. Ben cert li tendría enveja si tengués encara vida, un cosí d'aquesta dama qu'en es seu castell vivía. Amb uys ardents la mirava y per mala sòrt un día s'en ana axuxí á la guerra, y caygué ple de feridas. De tal desgraci al pereixe poc s'en dolgué sa cosine, si bé des cap d'alguns mésos tira llarga malaltía. Bona ja, sovint la veyan tota sola, pensativa, com si dugués aficada es mitg das còr un'espina. De un torrent á sa vorera es capvespre anar solia, y allá s'asseya, y s'estava com si's quedas adormida. Molts de Contes y Marquesos sa ma seua pretenian, y ella sempre á tots los deya, qu'es seu cor á cap s'inclina. Pero tant prega son para, tant rallaran sas amigas, qu’á la fi doná asperansas a Don Juan de Tornamira. Per cumplirli sa promesa a 1'iglesia s'encamina, amb so vel tirad derrera, de vellut y d'òr vestida. Ets seus uys no resplandexen tant com antes resplandian, pero encara es tan hermosa qu'á Don Juan bé l'encautiva. ¿Perquê, li diu, prenda meua, t'he de veure tan alisa, cuant tot lo que mos rodetja es perfums des goig respira? ¿No sents un infant que plòra? son aucells qu'alegres piulan, mira, mira com claretja s'auba de sa nostra ditxa. Cuant mes s’acosta á 1' iglesia sa dama 's pòsa mes trista, els seus uys li lagrimetjan y de tant en tant suspira. Ara si qu'estig segura: ¿no sents un infant que gisca? ¿per qué, si no'1 vòl sa mara, no l'entregan á una dída? Cap infant per aquí plòra, serà es bèl d'una cabrida, ¿no las veus qu'están d'alegres pasturant per sa garriga? Mes anvant d' aygo que corre sent sa remor per desditxa, y es torna axuxí mes blanca qu'es seu vel de mossolina. Ets seus uys en plòrs esclatan y cuant an es pònt arriba, els a clava demunt s' aygo qu'es sol ixent ¡Ilumina! Y amb un crit de mort esclama ¡salvaulo!,.. ¡per Deu!... feis via..., aquest pobre infant se néga y encara no te tres dias. ¿No'1 veis qu'alssa sas manetas? ¿qu'es seu cosset tot s'avincla? treislo... donaré á qui'1 trèga mon collar de pèrlas finas. Sustads d'aquestas paraulas tots van cercant amb sa vista, y sols prop d'una jonquera veuen s'aygo qu'es movia. Ella p'es front sa ma's passa y entre dénts y empagäida, teng pò, diu, de tornar loca m'engana sa fantasía. Y es qui cualcan devora ella la segueixen y caminan, tots amb sa boca tancada. tots amb sa cara mostia. Cuant arriban á 1'iglesia tot saluda sa novia; ets órgas amb veus solemnes, sas campanas que repican. Es ciris á mils encesos, es domassos, sas catifas, y sa gent de tot es poblé que davés s'altar s'apiña. Poc después, cuant es prevere, resvestid per dir se missa, li pregunta, si sé esposa de Don Juan ella valia. Com si tocás una brasa sa ma totduna enretira un nó sec allá retròna y en redó 'sglayada gira. Surt, pren es cavall, s'en munta li dona tota sa brilla, y corrent corrent s' en torna an es seu castell fadrina. Pero un altre pie s'atura demunt es pònt, s' aygo mira, y á 'n esqui vénen derréra ¡salvaulo! ¡salvaulo!: crida. ¿No'1 veis que está demunt s' aygo? ¿no'1 veis que em demana vida? ¡fill meu!... y estenént es brassos an es riu de cap se tira. VIII ¿Veus aquella polsaguéra qu'alsa corrent un cavall? ¿sents que tròta? ¿sents que tròta? ¿qui li cualca no's Don Juan? Ay mara, la meua mara, prest á sa torre pujau, y mirau si'scavallér demunt sa terra ombra fa. ¿Qué me dius, filleta meua? ¿qu'en vols di amb aquest esglày? ton marid es el qui vé. mon marid qui'm vé á matar. ¿Qué me dius, filleta meua? si es ell qui t'estima tant, ay mara, la meua mara, tot vos ho hauré de contar. Ja sabeu qu'un mes havia, sols un mes qu'eramcasads, cuant per desgraci á la guerra Don Juan s'en agué d'anar. Per recordanssa una prenda jo li deya qu' em deixás: que fos gelós no sabia, y éll s'ombra seua em deixá. Cuant s'en anava, en es pàti sols feya ombra es seu cavall, y á sa pared d’es meu cuarto sa seua ombra es va quedar. Sèt semmanas se passaren. y un capvespre p'es meu mal an es page qui'm lletgia fito fito l’vaig mirar. S'ombra que era mol obscura, que llevònsses era igual a sa q u’en punt de mitg dia ets abres en terra fan. Poc á poc, ay mara meua ménos fosca es va tornar, com si una boyrina clara baix d'es sòl s’hagués posad. Sols tres dias se passaren y es page em besá sas man, s'ombra era com sa d’ets abres cuant sa lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren y es page s'ajonoyá, s'ombra era com sa d’ets abres cuant el cel está estrellat. ¡Ay mara, la meua mara! ¿qué mes vos teng de contar? no havían passad tres dias, s'ombra del tot s'apaga. ¿Sents, sents es cavall que tròta? el cavallér entra ja, y antes qu'el miras s'esposa totduna en tèrra mirá. Y tan prest com mirá enterra un crit doná molt amarg, y entre es brassos de sa mara desmayada va tombar. Correu pàges, correu pàges, veniu prest aquí Don Juan, qu'ha causad á vostra esposa tanta alegría un desmay. Mara, mara descuidada, d'alegría no será: será qu'ha vist sa meu'ombra y li ha féta faredad. Jo m'en vaig aná á la guèrra com un cavallér honrad, es meu cos ombra no feya, Sols ne feya's meu cavall. Sèt semmanas se passaren y un poc d'ombra'm va sustar, s'ombra era com sa d'ets abres cuant el cèl está'strellat. Sols tres dias se passaren y en vaig teme qu'en es camp, feya ombra com sa d'ets abres cuant se lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren y jo m’en venia aviat, qu' aquella ombra 'm perseguía com s'inimig mes fatal. Poc á poc s'enfosquí s'ombra just com sa qu’ets abres fan, cuant una boyrina clara an es sòl li está devant. No havian passad tres dias, tota s'ombra feya ja, y es precis qu'an aquest'ombra la cubresca jo de sang. IX ¡Quê's de llàrg aquest cami! ¡aquest sòl que's de calent! ¡jo 'm muir de sed, y no sent remor d'aygo per aquí! Pastoret, bon pastoret, axí Deu te beneyesca, ¿no 'm darías aygo fresca,. que m' estig morint de sed? Seguiu, jermà, per amunt, entrareu dins una plêta, y si preniu per la dreta un torrent veureu al punt. De polls gròssos un apleg desd' aqui coméns á veure, allá si que podré beure... ¡ay, qu' es torrent está sec! Traginér, bon traginér, qu' á ciutad anau cap dret, Jo m' estig qu' am muir de sed, ¿no 'm direu que teng de fer? Seguiu per amunt, jermà, passareu per prop d' un hort, y veureu per bona sort qu' una síni han féta allà. Ja 'm pareix veure es cintéll... ¡ay quin clòt! ¡qu' es de farest! ¡qu' es de fondo! y no heyá res per tréure un poc d' aygo amb éll. Jo m' estig morint de sed, llauradó, bon llauradó, daum' aygo, axí Deu vos do aquest añ un bon esplet. Entrau dins es bosc, veureu com un pont formad de peñas, y no lluñ d' aquestas señas una fònt ey trobareu. Es cap derrer veig es pont, ¡Jesús! quin bosc tan espês... cerc y cerc y no trob res, p ' er lloc pug trobar sa font. Ja comèns á sentí's fred, ¡ay qu' es dia, es sòl s'en va! ermitá, bon ermitáa, jo m' estig morint de sed. Fill meu, d' aquest bosc sortiu, caminau, feivós avall, trobareu molt prest un vall, per sus mitg ey passa un riu. Per un caminoi estret s' en debaixa es pelegrí, y abans qu' arrib á la fi prop des riu cau mort de sed. Y1' entèrran dins uns fóssos, y s' aygo qu' en vé á la plena trascolant per dins s' arena li remuya tots éts óssos. X ¿Per una Contessa em deixas? ¿per ser Conte m' abandonas? ¿y no tens pò d' una ditxa qu' et còsta sa meua afronta? ¿No 't recorda ja com deyas qu' ere jo sa mes hermosa, y ara 'm deixas per qu' un altra es mes rica y mes señora? ¿Còm havia jo de creure qu' unas paraulas tan dolsas poguessen, per durme á pèrde sortir de boca traidora? Tu qui 'm pots mirar no 'm miras y si 'm mira cap persona; m' hauré de tapar sa cara tota plena de vergoña. ¿Jo 'stig plorant y tu frissas? véten, ingrat, y no tornes que si t' en dus s' esperansa no vuy res mes que una tomba. Ets àbres mudan sas fuyas, ets aucells mudan sas plomas, y devant amors que vénen ets amors passads s' esborran. Don Jordi parteix, y deixa plorant á Dona Ramona, que te es corr de pedra mabre y aquells plòrs no '1 poden rompre. Era ja lluñy de la vila, y passant per una cóma, troba un pobre véy que resa y li demana limosna. Per no aturarse sisquéra es temps de trèure sa bossa, li passa de llarg, y es pobre esclama amb veu llastimosa. Que sia aquest Pare nostro per s' ánima d' una jova, ¡qu' es morta vuy de sa péna que li dava sa deshonra. Don Jordi qu'eu sént, es gira, una volta fa radona, y tan sols veu que s' alluña una cosa com un' ombra. Poc dura demunt sa plaja sa blancor que fan sas onas, y devant amors que vénen ets amors passads s' esborran. Molt de préssa va Don Jordi, Y cuant comènssa á fer fosca descubreix iluminadas d' un castell antig sas torres. Sa Contessa á sa finestra, plena d'ansi 's minuts conta, y troba que poc 1' estima cavaller que tant se torba. El veu á la fi qu' arriba, y com el veu que tant corre tot es seu disgust s' espassa, es seu còr tot ley perdona. Mentras tant qu’ es dos se parlan y parlant mes s' enamoran, un suspir de part derrera, sa conversa vé 'interrompre. Don Jordi qu' el sént, es gira, aquell suspir el trastorna. ja no escolta sa Contessa, es silenci sols escolta. Y encara qu' á ningú veja no es possible qu' el confonga, perqué bé sap qu'es aquella, sa veu de Doña Ramona. Sa roada es camps platetja, es sòl axuga sas gotas, y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Es vespre mateix Don Jordi dins sa capélla ernb gran pompa a sa Contessa qu' estima sa ma com espòs li dona. Ja mes content no 'staria si alcansás una corona, ni ella si reina la féssan N' estaría mes goixosa. Después d’ un sarau magnific, e' una gran sala qu' adornan drap de ràsos y califas, es novís alegres sopan. Molts de señors, molts de pàges, sas damas qu'heyá son moltas, pero en graci y hermosura sa Contessa guana á totas. Acabada ja sa festa, esgotadas ja sas copas, es novís sa despedeixen dets amigs que tant els honran.