SUSURROS DE LAS AURAS MALLORQUINAS

DOS PALABRAS AL LECTOR

ESTAS doce bellísimas concepciones, delicadas hojas del lemosino laurel, hijas son de una fantasía verdaderamente poética: más alemanas que nacionales no engañan al lector, regalándole el oído con la artificiosa música del lenguaje, más le impresionan en cambio agradablemente sorprendiendo su imaginación con el osado vuelo del pensamiento.

Desnudas de la pompa oriental que por la humilde sencillez, hija de su escuela, no trocarían, carecerán de magia para adormecerle entre sonidos armoniosos, pero no para ensimismarle entre conceptos vagos, y tanto mas interesantes, cuanto más consiga la mente desentrañarlos.

Páginas son de gran valor que, ocultando sin visible artificio muchas de sus bellezas bajo su sencillez, es como las veo prestarse á repetidas lecturas, á guisa de vírgenes candorosas que ofreciéndose modestamente á las primeras miradas de sus futuros adoradores, tímidas ante ellos, no sospechan que los dejarían cautivados si desplegaran de una vez toda la copia de sus gracias, y por esto las dejan veladas por su natural modestia; mas sorprendidas estas gracias una por una a medida que se vuelven á mirar las que las atesoran, acaban por dispertar vivas simpatías hasta en los corazones que en un principio se mostraron mas indiferentes.

Tal es el juicio que de estas baladas formé después de leídas repetidas veces, y no pude consentir entonces que las dulces emociones que

les debí quedasen únicamente reservadas para un cortísimo número de los que por sus estudios, sentimientos y gusto pueden apreciar el valor de tan bellas concepciones.

Escritas en un idioma que los vaivenes de los tiempos arrojaron del alto puesto que ocupaba, reservado á las lenguas nacionales para dejarlo olvidado en unos pocos pueblos de la España como dialecto provincial, no tenian representación alguna en el mundo literario por mas que sus condiciones las hiciesen dignas de ocupar en él un distinguido lugar. Darles la cédula de entrada fué el único objeto que me propuse al emprender su traducción, y vertidas ahora al castellano, me deberán siquiera la posibilidad de obtener los nuevos y merecidos aplausos que les aguardan, ya que yo les debí unos momentos de verdadero goce.

Lo qué no puedo menos de sentir es lo que forzosamente hayan tenido que perder en la versión, toda vez que le es imposible al traductor convertirse en un espejo fiel que reproduzca los bellos contornos que tiene delante, sin dejar desapercibida, no ya una sola de sus bellezas, mas

ni siquiera uno solo de los lunares que les dan gracia.

Es una verdad incontestable que en toda traducción la suma fidelidad es una infidelidad extrema: esta máxima, pues, lomé por norma, y asido á ella procuré traducir los pensamientos mas bien que las palabras, de modo que si al confrontarse mis traducciones verso por verso con sus originales, se llega á encontrar una diferencia notable, no será esta muy digna de tomarse en cuenta, siempre que la lectura de la traducción despierte unas mismas impresiones en el que cocozca el original, le grave unos mismos recuerdos, y hasta le deje el resabio de un mismísimo gusto sin sorprenderle con nada nuevo que desconociese ni hacerle echar de menos nada de lo que ya conocía y estaba tal vez aguardando.

Estas son las únicas condiciones que he procurado llenar: si lo hubiese conseguido, en cuanto lo permita la distinta índole de los dos idiomas, me felicitaría gozoso por haber logrado entrelazar en la corona de la musa castellana unas bellísimas flores que aprecio tanto mas, cuanto que tienen de común conmigo el haber sido mecidao por unas mismas auras.

JOSÉ FRANCISCO VICH

SUSURROS DE LAS AURAS MALLORQUÍNAS.

I

¿Ahónt va sa pajeseta?

¿Ahónt va-tan dematí ?

Jo m'en vaig á cohir rosas,

qu'un ramell ne de cohir.

¿Qué mes rosas que sas teuas?

¿quin ramell vóls mes garrid?

Sas rosas qu'á mi m'agradan

son sas rosas d'es jardi.

Oh! no hi vajas, pajeseta,

qu'encara es molt dematí.

Fan mes bò plens de roada

es rosérs qu'están florids.

¿No sabs tú que sas pensellas

fins mes tard no s'han d'obrir?

Sas rosas mes acopadas

es colors ténen mes vius.

Oh! no hi vajas, pajeseta,

si es per tú qu'han de servir.

Ó serán per mí sas rosas,

ó serán per qui jo'stim.

Deu t'en guard que succeyesca,

Deu t'en guard d'aquest perill.

S'estimad allá m'espéra

y éll ne cuy devora mí.

         Oh! no hi vajas, pajeseta,

conversem un poc aquí.

         S'estimad em reñaria

si fés falta en es jardí.

         ¿Qu'has de fer d'aquestas rosas

de que mòstras tal desitg? .

         En teng d'anar carregada

en es ball d'aquesta nit.

         Oh! no hi vajas, pajeseta,

per la Verge t'ho suplic.

         Pero res ella s'escolta

y segueix es seu camí.

         ¿Per qui tocan sas campanas

amb un sò tan llarg y trist?

         Tocan trêts per una jova

que flors anava á cohir.

         ¿Per qui plòran sas fradrinas?

¿per qui plòran es fradrins?

         Ploran tots sa pajeseta

que ha picada un escorpí.

         Si es axí, ¿per quina causa

no van tots de dòl vestids?

         Es que tots aquí venían

en es ball d'aquesta nit.

         ¿Y cóm es qu'es seu baúl

vermeyetja vist d'aquí?

         Es qu'el.tapan tot sas rosas

qu'ha cohid vuy demati.

II

         Recolsada à sa finestra,

que dona enfront d'es cami,

tota sola guaita y plora

sa Contessa de Vallric.

         Bé té que plorar cuant pensa

qu'encesa guerra civil

de dòl vesteix sas personas,

y de sang réga's pais.

         Cada dia heyà batallas,

heyà incendis cada nit,

y es Conte es homo que sempre

cerca es lloc de mes perill.

         Però encara major pena

està covant dins son pit:

Un mes fa que ni noticias

d’un fill que s’en va aná

         ¡Y era s'únic que tenia!

l'estimava amb un etcis,

que cent añs de purgatòri

Per ell haguera sufrid.

         Un dia sabé son pare

que á pesar de s'odi antig

festetjava sa jermana

d'un cap de s'altre partid;

         Y, ple de rabia, paraulas

molt amargas li va dir,

l'enjegà des seu castell,

fins y tot el malehí.

         Sa Contessa en và plorava,

ell en và's mostra summis:

de bronzo era's cor des Conte,

de bronzo era y no cedí.

         Es fill abrassà sa mara,

desesperad va partier:

ningú de'ell n'ha duitas novas,

Ningú diu que l'haja vist.

         Mentras tant que sa Contessa

llamenta sucés tan trist

de sas tropas victoriosas

sent sa bulla y es trapitj.

         Ets uis plorosos s'axuga,

qu'ha de rebre son marit,

y, més qu'esserhó, temia

mostrarli qu'era infelis.

         Cuant tots dos plegads estavan,

y éll anava á referir

sa batalla qu'ha guañada,

entra un page que li diu:

         Señor Conte, qu'hem de fer

¿des prisioners que tenim?

         Cap de Deu ¡quina pregunta!

¿sabeu cuants son? Trenta cinc.

cercau trenta cinc ausinas y

cercaulas ran d'es cami,

anau allà'ont venen còrdas,

y compraune trenta cinc.

         Y mentras tan qu'axò deya

tira en terra uns cuants florins:

no's es page qui'ls aplega,

qui'ls aplega's es bochí.

         Sa Contessa tremolava,

y girantse molt humil

digué: Perdonaulos, Conte;

per amor des nostro fill.

         ¿Sabeu, señora, qu'à Jùdas

no'l perdona Jesucrist?

sa sòrt de Jùdas espera

a tots es meus inimigs.

         Des cap d'unas cuantas horas,

y un pòc entrada sa nit,

amb so Conte y sa Contessa

sopavan es seus amigs.

         Un dells estorad esclama:

¡gust de sang deixa aquest vi!

ets altres d'axò s'espantan,

es Conte d'axò s'en riu.

         Pero axuxí veu q'un jove

se'n entra sensa permis

davés sa taula s'acòsta,

y señas li fa amb so dit.

         Amb sa cara tota blava,

escabeyad, mal vestid,

no creg qu'el pogués coneixe

ni sa mara qu'el parí.

         Callava com una estatua,

amb sa ma duya un vencis,

y per tot es còll mostrava,

señals de que ja ha servid.

         Devant aquella figura

ja totom s'estremordí:

ningú tastar res gosava,

ningú tenia apetit.

         Esglayada sa Contessa

totduna perdé es sentids,

y tremolant també es Conte

cridá: ¿qué cercas aquí?

         Qu'em compreu aquest dogal,

que ja mes no'l necessit,

y en tendreu si altra vegada

feis penjar un altre fill.

III

         Ey havia un gran señor

qu'habitaba es seu eastell,

y á la vila no llùny d'ell

ey vivia un llaurador.

         Una filla aquest tenia

blanca y róssa, jova y bella:

es señor perdud per ella

s'abrasava nit y dia;

         Pues per tot aquell contoran

no se tròba cap fadrína

que tenga cara mes fina,

ni qu'amb mes graci s'adorn.

         Cada volta que ell la veya

son amor li ponderava,

y ella totduna es tornava

com la grana de vermeya.

         Y si li diu que l'adora,

y davés ella s'acosta,

no reb may altra resposta,

vos sou Conte y jo pastora.

         Pues per tú pastó 'm faré,

de grandesas ja’stig fart.

         Ay Conté, qu'eu vengud tard,

un altre es meu cor ja té.

         Es Conté fòra de sí

s'amagá dins un torrent,

y cuant ja no passá gent

se plantá es mitg des camí.

         Poc después veu compareixe

un jove que s’en venia;

era es jove qu'ell volia,

es rencor ley féu coneixe.

         Mira, li diu, tu'm fas nosa,

o tú'm matas ó jo't mat:

un des dos d'aquest combat

en jeurá devall sa llosa.

         Y s'espasa li ofereix

qu'ell no vòl de cap manera;

pero's Conte es desespera

y amb sa daga 1'envesteix.

         Es combat acaba pronte,

aquell jove dona un crit,

perqu'es tem que dins es pit

li afica sa daga es Conte:

         Y antes de caure en es fang,

sa sang que li ratja empàra,

y an es Conte per sa cara

tirá un glop d' aquella sang.

         Es Conté la se fa neta

en sas aygos d'es torrent,

y an es mort el du rebent

a'nterrar dins una pleta.

         Tres ò cuatre nits después

s'en entra á ca sa pastora,

qu'es seu estimad añora,

y res sap de aquell sucés;

         Y com la veu tota sòla,

y com la veu tan hermosa,

y com la veu desdeñosa,

s'enardeix, es céga,es vòla,

l'agafa per sa ma blanca,

dins un cuarto la se'n du,

y amb cor tan ardent com dú

sa porta des cuarto tanca.

         Estimad meu, ajudem,

sa pobre pastora crida,

y cau totduna'smortida,

y de cuant passa no's tem.

         No's tem qu'un fatasma blanc

sen entra y as Conte mira,

y amb mà tota d'òs li tira

per sa cara un glop de sang.

         No's tem que storad y fred

es Conte fuig al moment,

y corre an aquell torrent

com un céro mort de sed.

         Pero'n và's rentá sa cara,

en va fonc es seu trabay:

londemà dins un mirày

tacada la's vêu encara.

         Dins un cuarto se tancá,

y á las foscas, y tot sol,

ni una finestra obrir vol,

ni un des pages deixa entrá.

         Y cuant es ja bé denit

an es torrent s'en devalla,

y es renta, y es renta, y calla,

y s'en torna an es seu llit.

         Y cuand ja qu'es auba creu

sols obri una retxilléra,

devant un miray espera,

y sa sang encara veu.

         Y axó passa cada dia,

y tots diuen que s'amor

ha causad an es señor

una'straña malaltía.

         Y de sèt añys per espay

cada nit se cara es renta,

y cad'auba li presenta

aquella taca es miray.

IV

         Espòs meu, tu qui m'estimas

en s'ardor que jò t'estim,

¿per qué ets uys te llagrimetjan?

¿per qué vas tan pensatiu?

Per esser tots dos ditxosos

lluñ del mon tots dos vivim:

Si som jò sa teua gloria,

¿per qué 't veitg tan afligid?

         ¿Si es ver qu'ets sa meua gloria?

¿per qué te alluñas de mí?

¿per qué t'en vas tota sola

a plorar devòra es riu?

         ¿M'has vista tu que plorava?

no'n fassas cas, no; jò'stig

devora tu tan contenta,

jo som en tu tan felis.

         ¿En dius tú que, ets venturosa,

y ploras mentras m'ho dius?

         ¡Espós meu, si tu sabéssas

lo que tant me fa patí!

         ¡Si sabéssas quina pena

té es meu cor tan oprimid!

         Un añy fa que mos casárem.

         E1 fará demá matí.

         Cuant sortiam de 1'iglesia

ple de goig sentía espit,

y topáren una veya

asseguda en es camí

totom diu qu'es una bruxa

que te pacte en s'inimig,

y s'acostá y á s'oreya

axó no mes en va dir:

         «Abans de qu'es el sòl se ponga

conta sas flòrs des jardí.»

         ¿Y cuántas flors ey trobares?

         Trescentas xexanta cinc.

         Cada dia els he contadas

y em tremolavan es dits,

y una flor, se mes hermosa,

em faltava cada pic.

         ¿No sabs tu qu'heyá un astroleg,

que fa molt de temps que viu

dins una torre esfondrada

¿D'aquell castell tan antig?

Cuant sortiam de 1'iglesia

s'acostá devora mí,

y amb una veu molt profunda

em donà aquest sòl avis.

         «Contarás bé ses estrellas

en punto de mitja nit,»

         ¿Y cuántas estrellas véres?

trescentas xexanta cinc.

         Cada vespre els he contadas,

plorant casi com un nin,

y s'estrella mes hermosa

em mancava cada pic.

         Mira el cèl que está de negre,

mira'1 que demá matí

no tendrá ja cap estrella.

ni cap flor tendrá's jardí.

V

Cuant es mitja nit en punt,

y ses buscas d'es rellotje,

com á jermanas parugas,

s'arramban lo mes que pòden:

tocan dotze campanadas

que dins sas tombas retrónan.

         Y a'n es morts els-a despertan

mentras tant qu'es vius s'adormen,

heyá llòsas que tremólan,

heyá llòsas que no's mouen,

heyá sombras que s'axecan

y es cementèri revoltan,

com a processó de monjos

qu'en contemplació devota

s'hora baixa fan els passos,

y es claustro en silenci rodan.

         Una mara desdichada

anava á plorar sa filla

y á sèura demunt sa fossa.

         S'amor qu'en son pit conserva

li dona coratje y forsa,

y no té pò de sa fosca

ni de quedar tota sola:

perque á mitja nit en punt

dotse campanadas tocan,

y un suspir sent com un èco

des suspirs que ella renova.

         Y encara que res mes sénta

d'aquell poquet s’aconhorta

y antes que s’en vaja dóna

cent besadas á sa llosa.

         Una nit, però, molt fosca

aquella mara allá's troba

mes que ses altras vegadas

plorosa, afligida y groga.

         Aquell suspir noli basta,

no li basta estar defòra

parlant amb sa seua filla

sensa qu'ella li responga.

         Y li diú: Filleta meua,

¿per quê no'm dius cualque cosa?

¿per quê'mplañs una paraula

y aquest trist consòl em robas?

respònmé, que som ta mara,

qu’un añ just fa vuy que't plòra,

y densá que tu li faltas

sa vida que té li sobra

axó plorant repetia.

         Y una veu sentí llevònses.

com per derrera sa grasa

es sént sa veu d'una monja.

         ¡Ay mará, mará estimada!

¿per quê veniu tota sola?

¿quê s'ha fet es qui m'havia

donat d'amor tantas pròvas?

¿per quê s'última no'm dóna?

¿per quê cada nit no posa

Un raméll de flors y murta

d'es meu sépulcre á sas portas?

¿per quê no vos acompaña?

¿per quê aquí ja may s'acosta,

y aloménos sentiría

es suspir qu'eus aconsola?

         Filleta, filleta dolsa,

d'éll no'n vulgas sebre novas:

¿si aquí tens ta pobra mara,

tots ets altres qué t'importan?

         ¿Quê m'importan, deis? ¡ay trista!

¿es posible que tan pronta

m'olvid s'ingrant, y qu'un altra

de un cor qu'era meu disponga?

         No penses amb éll filleta;

en aquest moment tal volta,

per sa primera vegada,

abrássa á sa seua esposa.

         Anau, no torneu ma mará,

no m'estigueu pus devora;

es meu suspir vuy acaba,

ara ja del tot som morta.

VI

         Com s'argelaga florida

que s'estufa á s'uy des sòl,

y pareix qu'entre sas matas

ressalta vestida d'or.

         Axí n'era s'hermosura

d'un ninet que dava goig,

d'un ninet que de sa mara

alegría era y consol.

         Sa mara un dia el va pèrde

a sa vorera d'un bosc,

cuant per demunt sas muntañas,

comensava á guaytà's sòl.

         Es ninet totduna plòra:

pero prest axuga's plòrs,

y camina, y may s'atura

p'es camí que veu mes prop.

         Ymentras tant que fa via,

sena may pendre repòs,

sent es bel de sas auveyas,

Sent es cant d'es rossiñols.

         Mira es camp que tot verdetja,

y el veu brufat á radols

de floretas molt garridas

que li roban es seu cor.

         Ja 'n el mon res li fa falta:

cuant allà té tantas flors

no es estrañy qu'olvid sa mara,

ni qu'olvid sa seua sort.

         Tant sòls floretas desitja,

amb ellas pensa tan sòls,

y mentras passa en replega,

En replega sas que pòd.

         Veu después lloir en térra,

com crestay ferid d'es sòl,

una cosa que l'encanta

y un florí li assembla d'or.

         El cuy tot ple d'alegría,

dins sa ma l'estreñy ben fòrt,

y camina, y may s'atura,

y un torrent troba llevó.

         Goijós se mira dins s'aygo,

y tan prest com passa es pont

aquells camps ja no verdetjan,

Ja no hi cantan rossiñols.

         Mes amunt tres veyas troba,

tres veyas que li fan pò,

que li surtan al encuentra

y si acostan á poc poc.

         Una va de peus descalsa,

y d'enagos no'n du tròs;

a s'altra qu'es contrafeta

li tremola tot es còs.

         S'altra que va mes enrera,

abrigada amb un llansòl,

té's dits que d'aubóns pareixen

y se cara assembla d'os.

         Amb ell se n'aplegan duas,

el saludan, y am bun vòl

una li prén sas floretas,

s'altra li roba's trésor.

         Es ninet á plorà's pòsa,

sen devalla per un ròst,

y camina, y may s'atura,

y sas alas sent d'un còrp.

         Un monastir descubreixen

y ell pregunta: ¿qu'es allò?=

y sas veyas li responen:

mira, nin, es sòl qu'es pòn.

         ¿No sentiu uns còps d'axada?

¿qué son, jermana, aquets còps?

respon se veya: Es un monjo

que per tomba cava un clòt.

         ¿No sentiu unas esquéllas

que tenen molt trist es sò?

respon s'altra: Son campanas

qu' allá baix tòcan de mort.

         Y s'altra que sempre calla

y derrera anava un pòc,

s'acosta'n es nin, el besa,

y li diu: Es sòl ja's pòst.

VII

         Magnífica es sa colcada

qu’acompaña se novia

des castell de Roca-freda

a s'iglesia de la vila.

         Cavallers, y hermosas damas

cubèrtas de joyas ricas,

pages amb ricas llibrèas,

cambréras tôt enllestidas.

         Es juglars que cantan glòsas

van devant, y entr'ells s'afican

ets atlòts amb cañas verdes

y amb ramells de flors sas ninas.

         Cent atxas de vent encesas

fan llum á sa comitiva,

perqu'abans de trencar s'auba

des castell era sortida.

         Y passant per boscs espessos

assemblan de lluñy espiras

que s'encénen y s'apagan

per entre matas y ausinas.

         Es noví n'está tot gloria

a's costad de sa qu'estima

mes qu'es còr que li batega,

mes qu'ets uys emb que la mira.

         Perqu’es pura com un angel

segons sa fama eu publica:

y es nobble com una reina,

y es còm un sòl de garrida.

         Ben cert li tendría enveja

si tengués encara vida,

un cosí d'aquesta dama

qu'en es seu castell vivía.

         Amb uys ardents la mirava

y per mala sòrt un día

s'en ana axuxí á la guerra,

y caygué ple de feridas.

         De tal desgraci al pereixe

poc s'en dolgué sa cosine,

si bé des cap d'alguns mésos

tira llarga malaltía.

         Bona ja, sovint la veyan

tota sola, pensativa,

com si dugués aficada

es mitg das còr un'espina.

         De un torrent á sa vorera

es capvespre anar solia,

y allá s'asseya, y s'estava

com si's quedas adormida.

         Molts de Contes y Marquesos

sa ma seua pretenian,

y ella sempre á tots los deya,

qu'es seu cor á cap s'inclina.

         Pero tant prega son para,

tant rallaran sas amigas,

qu’á la fi doná asperansas

a Don Juan de Tornamira.

         Per cumplirli sa promesa

a 1'iglesia s'encamina,

amb so vel tirad derrera,

de vellut y d'òr vestida.

         Ets seus uys no resplandexen

tant com antes resplandian,

pero encara es tan hermosa

qu'á Don Juan bé l'encautiva.

         ¿Perquê, li diu, prenda meua,

t'he de veure tan alisa,

cuant tot lo que mos rodetja

es perfums des goig respira?

         ¿No sents un infant que plòra?

son aucells qu'alegres piulan,

mira, mira com claretja

s'auba de sa nostra ditxa.

         Cuant mes s’acosta á 1' iglesia

sa dama 's pòsa mes trista,

els seus uys li lagrimetjan

y de tant en tant suspira.

         Ara si qu'estig segura:

¿no sents un infant que gisca?

¿per qué, si no'1 vòl sa mara,

no l'entregan á una dída?

         Cap infant per aquí plòra,

serà es bèl d'una cabrida,

¿no las veus qu'están d'alegres

pasturant per sa garriga?

         Mes anvant d' aygo que corre

sent sa remor per desditxa,

y es torna axuxí mes blanca

qu'es seu vel de mossolina.

         Ets seus uys en plòrs esclatan

y cuant an es pònt arriba,

els a clava demunt s' aygo

qu'es sol ixent ¡Ilumina!

         Y amb un crit de mort esclama

¡salvaulo!,.. ¡per Deu!... feis via...,

aquest pobre infant se néga

y encara no te tres dias.

         ¿No'1 veis qu'alssa sas manetas?

¿qu'es seu cosset tot s'avincla?

treislo... donaré á qui'1 trèga

mon collar de pèrlas finas.

         Sustads d'aquestas paraulas

tots van cercant amb sa vista,

y sols prop d'una jonquera

veuen s'aygo qu'es movia.

         Ella p'es front sa ma's passa

y entre dénts y empagäida,

teng pò, diu, de tornar loca

m'engana sa fantasía.

         Y es qui cualcan devora ella

la segueixen y caminan,

tots amb sa boca tancada.

tots amb sa cara mostia.

         Cuant arriban á 1'iglesia

tot saluda sa novia;

ets órgas amb veus solemnes,

sas campanas que repican.

         Es ciris á mils encesos,

es domassos, sas catifas,

y sa gent de tot es poblé

que davés s'altar s'apiña.

         Poc después, cuant es prevere,

resvestid per dir se missa,

li pregunta, si sé esposa

de Don Juan ella valia.

         Com si tocás una brasa

sa ma totduna enretira

un nó sec allá retròna

y en redó 'sglayada gira.

         Surt, pren es cavall, s'en munta

li dona tota sa brilla,

y corrent corrent s' en torna

an es seu castell fadrina.

         Pero un altre pie s'atura

demunt es pònt, s' aygo mira,

y á 'n esqui vénen derréra

¡salvaulo! ¡salvaulo!: crida.

         ¿No'1 veis que está demunt s' aygo?

¿no'1 veis que em demana vida?

¡fill meu!... y estenént es brassos

an es riu de cap se tira.

VIII

         ¿Veus aquella polsaguéra

qu'alsa corrent un cavall?

¿sents que tròta? ¿sents que tròta?

¿qui li cualca no's Don Juan?

         Ay mara, la meua mara,

prest á sa torre pujau,

y mirau si'scavallér

demunt sa terra ombra fa.

         ¿Qué me dius, filleta meua?

¿qu'en vols di amb aquest esglày?

ton marid es el qui vé.

mon marid qui'm vé á matar.

         ¿Qué me dius, filleta meua?

si es ell qui t'estima tant,

ay mara, la meua mara,

tot vos ho hauré de contar.

         Ja sabeu qu'un mes havia,

sols un mes qu'eramcasads,

cuant per desgraci á la guerra

Don Juan s'en agué d'anar.

         Per recordanssa una prenda

jo li deya qu' em deixás:

que fos gelós no sabia,

y éll s'ombra seua em deixá.

         Cuant s'en anava, en es pàti

sols feya ombra es seu cavall,

y á sa pared d’es meu cuarto

sa seua ombra es va quedar.

         Sèt semmanas se passaren.

y un capvespre p'es meu mal

an es page qui'm lletgia

fito fito l’vaig mirar.

         S'ombra que era mol obscura,

que llevònsses era igual

a sa q u’en punt de mitg dia

ets abres en terra fan.

         Poc á poc, ay mara meua

ménos fosca es va tornar,

com si una boyrina clara

baix d'es sòl s’hagués posad.

         Sols tres dias se passaren

y es page em besá sas man,

s'ombra era com sa d’ets abres

cuant sa lluna está en es cuart.

         Sols tres dias se passaren

y es page s'ajonoyá,

s'ombra era com sa d’ets abres

cuant el cel está estrellat.

         ¡Ay mara, la meua mara!

¿qué mes vos teng de contar?

no havían passad tres dias,

s'ombra del tot s'apaga.

         ¿Sents, sents es cavall que tròta?

el cavallér entra ja,

y antes qu'el miras s'esposa

totduna en tèrra mirá.

         Y tan prest com mirá enterra

un crit doná molt amarg,

y entre es brassos de sa mara

desmayada va tombar.

         Correu pàges, correu pàges,

veniu prest aquí Don Juan,

qu'ha causad á vostra esposa

tanta alegría un desmay.

         Mara, mara descuidada,

d'alegría no será:

será qu'ha vist sa meu'ombra

y li ha féta faredad.

         Jo m'en vaig aná á la guèrra

com un cavallér honrad,

es meu cos ombra no feya,

Sols ne feya's meu cavall.

         Sèt semmanas se passaren

y un poc d'ombra'm va sustar,

s'ombra era com sa d'ets abres

cuant el cèl está'strellat.

         Sols tres dias se passaren

y en vaig teme qu'en es camp,

feya ombra com sa d'ets abres

cuant se lluna está en es cuart.

         Sols tres dias se passaren

y jo m’en venia aviat,

qu' aquella ombra 'm perseguía

com s'inimig mes fatal.

         Poc á poc s'enfosquí s'ombra

just com sa qu’ets abres fan,

cuant una boyrina clara

an es sòl li está devant.

         No havian passad tres dias,

tota s'ombra feya ja,

y es precis qu'an aquest'ombra

la cubresca jo de sang.

        

IX

         ¡Quê's de llàrg aquest cami!

¡aquest sòl que's de calent!

¡jo 'm muir de sed, y no sent

remor d'aygo per aquí!

         Pastoret, bon pastoret,

axí Deu te beneyesca,

¿no 'm darías aygo fresca,.

que m' estig morint de sed?

         Seguiu, jermà, per amunt,

entrareu dins una plêta,

y si preniu per la dreta

un torrent veureu al punt.

         De polls gròssos un apleg

desd' aqui coméns á veure,

allá si que podré beure...

¡ay, qu' es torrent está sec!

         Traginér, bon traginér,

qu' á ciutad anau cap dret,

Jo m' estig qu' am muir de sed,

¿no 'm direu que teng de fer?

         Seguiu per amunt, jermà,

passareu per prop d' un hort,

y veureu per bona sort

qu' una síni han féta allà.

         Ja 'm pareix veure es cintéll...

¡ay quin clòt! ¡qu' es de farest!

¡qu' es de fondo! y no heyá res

per tréure un poc d' aygo amb éll.

         Jo m' estig morint de sed,

llauradó, bon llauradó,

daum' aygo, axí Deu vos do

aquest añ un bon esplet.

         Entrau dins es bosc, veureu

com un pont formad de peñas,

y no lluñ d' aquestas señas

una fònt ey trobareu.

         Es cap derrer veig es pont,

¡Jesús! quin bosc tan espês...

cerc y cerc y no trob res,

p ' er lloc pug trobar sa font.

         Ja comèns á sentí's fred,

¡ay qu' es dia, es sòl s'en va!

ermitá, bon ermitáa,

jo m' estig morint de sed.

         Fill meu, d' aquest bosc sortiu,

caminau, feivós avall,

trobareu molt prest un vall,

per sus mitg ey passa un riu.

         Per un caminoi estret

s' en debaixa es pelegrí,

y abans qu' arrib á la fi

prop des riu cau mort de sed.

         Y1' entèrran dins uns fóssos,

y s' aygo qu' en vé á la plena

trascolant per dins s' arena

li remuya tots éts óssos.

X

         ¿Per una Contessa em deixas?

¿per ser Conte m' abandonas?

¿y no tens pò d' una ditxa

qu' et còsta sa meua afronta?

         ¿No 't recorda ja com deyas

qu' ere jo sa mes hermosa,

y ara 'm deixas per qu' un altra

es mes rica y mes señora?

         ¿Còm havia jo de creure

qu' unas paraulas tan dolsas

poguessen, per durme á pèrde

sortir de boca traidora?

         Tu qui 'm pots mirar no 'm miras

y si 'm mira cap persona;

m' hauré de tapar sa cara

tota plena de vergoña.

         ¿Jo 'stig plorant y tu frissas?

véten, ingrat, y no tornes

que si t' en dus s' esperansa

no vuy res mes que una tomba.

         Ets àbres mudan sas fuyas,

ets aucells mudan sas plomas,

y devant amors que vénen

ets amors passads s' esborran.

         Don Jordi parteix, y deixa

plorant á Dona Ramona,

que te es corr de pedra mabre

y aquells plòrs no '1 poden rompre.

         Era ja lluñy de la vila,

y passant per una cóma,

troba un pobre véy que resa

y li demana limosna.

         Per no aturarse sisquéra

es temps de trèure sa bossa,

li passa de llarg, y es pobre

esclama amb veu llastimosa.

         Que sia aquest Pare nostro

per s' ánima d' una jova,

¡qu' es morta vuy de sa péna

que li dava sa deshonra.

         Don Jordi qu'eu sént, es gira,

una volta fa radona,

y tan sols veu que s' alluña

una cosa com un' ombra.

         Poc dura demunt sa plaja

sa blancor que fan sas onas,

y devant amors que vénen

ets amors passads s' esborran.

         Molt de préssa va Don Jordi,

Y cuant comènssa á fer fosca

descubreix iluminadas

d' un castell antig sas torres.

         Sa Contessa á sa finestra,

plena d'ansi 's minuts conta,

y troba que poc 1' estima

cavaller que tant se torba.

         El veu á la fi qu' arriba,

y com el veu que tant corre

tot es seu disgust s' espassa,

es seu còr tot ley perdona.

         Mentras tant qu’ es dos se parlan

y parlant mes s' enamoran,

un suspir de part derrera,

sa conversa vé 'interrompre.

         Don Jordi qu' el sént, es gira,

aquell suspir el trastorna.

ja no escolta sa Contessa,

es silenci sols escolta.

         Y encara qu' á ningú veja

no es possible qu' el confonga,

perqué bé sap qu'es aquella,

sa veu de Doña Ramona.

         Sa roada es camps platetja,

es sòl axuga sas gotas,

y devant amors que vénen

Ets amors passads s' esborran.

         Es vespre mateix Don Jordi

dins sa capélla ernb gran pompa

a sa Contessa qu' estima

sa ma com espòs li dona.

         Ja mes content no 'staria

si alcansás una corona,

ni ella si reina la féssan

N' estaría mes goixosa.

         Después d’ un sarau magnific,

e' una gran sala qu' adornan

drap de ràsos y califas,

es novís alegres sopan.

         Molts de señors, molts de pàges,

sas damas qu'heyá son moltas,

pero en graci y hermosura

sa Contessa guana á totas.

         Acabada ja sa festa,

esgotadas ja sas copas,

es novís sa despedeixen

dets amigs que tant els honran.

         Just com entran dins es cuarto

toca es rellotje las dotze,

y emb una friseta negra

es cobrillit se transforma.

         Cuatre atxas de cera gròga

están cremant dins s' alcova,

y demunt es llit estesa

una jova blanca y rossa.

         Inmòbil Don Jordi 's quéda,

axò que veu 1' aborrona,

péga un crit, y mes paraulas,

no li surtan de sa boca.

         Sa Contessa crida aussíli,

es criads, es páges corren,

per tot miran, y sols veuen

a Don Jordi que tremola.

         Mentras tant un altre páge

entra y diu á sa señora:

are han vengud. á fér sebre

qu' es moria Dona Ramona.

        

XI

         Per una cóma desèrta

s' en venia un pelegrí,

cantant una cansó alegre

amb un tò de veu molt trist.

         De cada passa que dóna

faredad li fa 's trapitg,

y tots es àbres que tròba

están ò secs ò motís.

         Una iglesia á sa voréra

va trobar de son camí:

sas pareds té molt oscuras,

es portal té molt antig.

         Dalt una torre esfondrada

va sentir gemecs seguids,

com es d' una mara jova

qu' ha perdud son primer fill.

         Y era un mussòl que hi venia,

Que hi venia cada nit,

y no sáben d' hont venia

que ja may ningú l'ha vist.

         Feya fosca, fosca negra,

cuant entrar hi va dedins,

no hi havia altar ni ciris,

sols una tómba allá 's mitg.

         Y demunt hi resplandía,

amb un resplandor molt trist,

un llantonér qu' aguantava

llantons encesos á mils.

         Alguns axuxí s' apagan

perque s' òli han consumít

d' altres que claror no davan

se n' encenen axuxí.

         Un mònjo heyá qui 's pasetja

d' un hàbit negre vestid,

y riu si un llantó s' apaga,

si un s' encén dóna un suspir.

         O fraret, lo bon fraret,

¿quín es aquest monastir?

¿voldrian darme posada

per aquesta santa nit?

         Aquesta nit será llarga,

en tèrra haurás de dormir,

y no têmas qu' et despèrtan

fins qu' el mon fassa un croxid.

         Jo som la mòrt: tots ets hòmos

un llantó ténen aquí:

cuant se seua llum s' apaga

es señal qu' han de morir.

         Com tremola, com tremola

concirós el pelegrí,

té 'ts uys que li llagrimetjan,

es seu còr fa s' esclafit.

         Un llantó que s' òli acaba,

li señalava amb so dit,

y la mort li responia:

es el teu, bon pelegrí.

         ¡Oh ! possaumí un poquet d' òli,

que som jove per morir...

aloménos cuatre gotas,

sois que bast per una nit.

         Pero sord éra aquel mònjo

y es seus gemecs no sentí,

ni li haguera dad consòl

per mes qu' els hagués sentids.

XII

        

         Com se mostían y cauen,

esfuyadas baix desbrots,

sas flors qu' eran s' alegría

d' aquest jardí tan hermos.

         Floretas blancas y blavas

floretas de cent colors,

ramells no 'n faré de voltros

ni vendré ja á regarvos.

         Adiós, floretas, adiós,

de lluñy s' en vénen sas ónas,

de lluñy las du sa maró,

y cap n' arriba á sa plaja

que totduna no s'entorn.

         ¿Es que cercan altra terra,

o 's qu'es pèrden dins es fons?

si sabeu, mará, d'ont vénen,

¿Ahont van eu sabeu vos?

¡ay! onas, adiós, adiós.

         Ja s'en van sas oronellas,

que de prest vendrán es tords,

y aquests dias tan alegres

Serán dias de tristor.

         Es peñals de neu blanquetjan,

es mestral despuya es tronchs,

y an es còr també '1 despuyan,

també '1 gèlan sas fradós.

         Adiós, alegría, adiós

aquells qui tastan sa vida

li troban un gust tan dols,

Ycuant menos eu esperan,

¡qu'es d'amarg es derrér glop!

si d'entre ses mans mos fujen

sas esperanssas del mon,

¿Per qué es cor d' un plé qui'l mata

n' está sempre desitjos?

adiós, esperansa, adiós.

         ¿Per qué heyá flors que matsinan

cuant tenen tan bon olor?

¿per qué en so blau de sas onas

es blau del cel sa confon?

¿per qué tot cresta y s'entela?

¿per qué tot miray se romp?

¿per qu' lian de venir sasditxas

si venen per deixarmos?

adiós, ditxa meua, adiós.

         ¡Des seu cavall que s'alluña

es trapitg qu'es ja de sord!

y encara derrera ets abres

axeca un nigul de pols.

         Es nigul s' escampa '1 ayre

es trapitg es perd del tot

ja may mes sobre la terra

tornarêm á veuremos.

         Adiós, per á sempre adiós.

¿sentiu, mara? ¿sentiu mara?

¿aquests aglapits, que son?

es meu còs tot s'escarrufa

¡ay mara, quin tremoló!

         ¿Será ver axó que diuen,

qu'es cà d'es nostro pastor,

cada pich qu'es fosser passa,

Es pòsa á lladrar furiós?

adios, vida meua, adios.

         Allá demunt sa muntaña

s'axeca una vermeyó,

si 's es sòl que ja 's vol pondre,

¿com axí 's pòn tan dejorn?

         Es niguls vermeis s'apagan,

¡quin nigul s'en vé tan fosch!

¡tot el cel es ja tan negre

com si mitjanit ja fos!

adiós, llum del cèl, adiós.

         ¡Ay mara, es meus uis s'aclucan!

¡ay mara, preniume 's pols!

¿no 's un àngel d'alas negras

aquest qu' ara 'm besa es front?

         Veig una coloma blanca,

darrera hi vola un falcó,

y s'en pujad, y s'en pujan,

ja no veig á cap des dos.

adios, mara meua, adios.